El temps vola com aquella fulla que s'enporta el vent. Fa dos dies em tirava del llit intentant volar.
Qui sap com m'aixecaré demà? el meu futur està ple d'incertesa. A cada pas que avanço em dono compte de que ho estic fent malament, hi ha algu que m'obliga a tornar enrere un cop rere l'altre.
Algo que m'atrapa i que em té enganxada. Veig la gent avançar les seves vides sense por, superant-se a ells mateixos.
I jo visc en estat passiu, deixant que les coses vinguin a mi sense ganes d'anar-les a buscar. Les oportunitats se m'escapen al igual que les ilusions i les forçes.
Entrar per aquesta porta és més dur del que semblava. És pensar-hi i que s'omplin els ulls de llàgrimes. Ni un minut de descans, ni cap segon de pau.
Com ajudar-me a mi mateixa? com puc saber cap on tirar? quin és el moment per agafar aire i cridar tot allò que sento? quan he d'enjegar-ho tot a la merda?

Les coses tendres es tornen fredes. Els moments importants desapareixen.
Les persones venen i marxen deixant les seves petjades.
I jo... no puc fer-hi res més que acostumar-me...