A vegades penso que la vida és com aquesta foto. Cada dia té un to de color diferent i que cada any el color cambia fins que un dia arriba al negre.
Per començar he de dir que la foto no es meva, i que si tu em permets, em pendré el privilegi d'agafar la foto com a exemple doncs ja saps que els colors son preciosos.
És dificil decidir amb quin color ens quedem cada any, amb quin to cada dia.
Neixem i morim. Coses inevitables en aquesta maleïda vida que no porta a cap lloc. I com que son coses relatives les dues tenen un mateix color, el negre.
El negre dels nostres principis es de vellut, és suau( i no són els pels del sexe de les nostres mares). El negre del final ja és mes aspre i no tan agradable.
Anem creixent i cada cop anem absorvint més intensitat de color i de llum. Els ulls ens donen l'oportunitat de veure un rosa i ara que em dono compte...sí, és un rosa. Ara entenc l'expressió de" tu lo ves todo de color de rosa" però no ens adonem fins que ja no veiem aquet rosa.
Cadascú amb el seu to eh? un prefereixen un rosa suau, uns altres un rosa fuxia i més...
I quan ja no ho veus rosa, és un pupurri de colors foscos i d'altres de brillants.. depèn de com et vagin ler hormones.
Hi han dies que el sol no em deixa veure cap color, pero no m'importa. D'altres tot negre, mig de vellut mig aspre...
I anem a esperar com tindré demà el dia pintat...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada